Cada dia segueixo aprenent coses noves, del món en general i de l'Aran en particular. I aquesta setmana he descobert, o, millor dit, m'he adonat que cada dia tinc un motiu per estar orgullosa del petit. No és que fins ara no n'hagi estat contenta, però a vegades sembla que ens entestem a veure només els aspectes negatius de les coses. L'altre dia, diumenge concretament, tornàvem a casa després de dos dies de banys de multituds (cosa a què l'Aran responia bastant negativament fins al moment) i comentàvem com de bé havia reaccionat el nen davant tanta gent, tanta moixaina i tant "achuchón" incontrolat. La conclusió va ser que, tot i ser un nen tímid, ja no li presentava un problema estar amb desconeguts, sinó que simplement feia i desfeia al seu aire, i responent amb mirades rialleres als comentaris dels altres. Pot haver estat l'escola que l'hagi ajudat a passar-ho millor, o pot ser també que es va fent "gran"... en qualsevol cas, sempre arribo a la mateixa conclusió davant aquests dilemes paternals que se'ns presenten: que els problemes els tenim sobretot els pares més que els nens, ja que ens fem una imatge idealitzada de com voldríem que fossin els nostres fills, enlloc de mirar-los detingudament i acceptar com són. I en això estic; i molt contenta d'anar aconseguint-ho a poc a poc. I, sobretot, sobretot, estic gaudint de l'emoció de veure els progressos positius de cada dia.
