La paciència, aquesta gran desconeguda

Tinc una fama injustificada de tenir molta paciència. Tampoc diré que sóc la persona més impacient del món ni que perdo els estreps amb facilitat, però d'aquí a tenir molta paciència... 

Llegiu-ne la definició del diccionari:

1 1 f. [LC] [RE] Qualitat, virtut, de qui sap suportar els mals amb fortitud, sense plànyer-se’n.

1 2 f. [LC] Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, la durada d’un treball. 

Mares del món, us hi veieu reflectides quan esteu davant dels vostres fills en ple espiral destructiu? Quan veieu que la sopa d'estrelletes està escampada per tot l'ample de la taula? Quan els crits de Tarzan emprenyat estan a punt de perforar-vos el timpà?  

Jo us he de dir que he millorat. És a dir, quan a priori m'imaginava una situació d'aquestes, em veia a mi mateixa fora de control i cridant jo més que el nen... doncs no! He de respirar molt profundament, això sí. I reinventar històries i cantarelles i descobrir imatges amagades entre els dibuxos de les tovalles, i fer el pallasso com mai... i, sabeu què? que he descobert que totes aquestes tàctiques no només serveixen per distreure els petits i allunyar-los de la seva enrabiada, sinó que també em serveixen a mi per distreure'm del pensament "se m'està acabant la paciència". I em podeu dir que no és un gran descobriment però a vegades ens obcequem i ens anem escalfant sols, quan amb un simple "has vist què hi ha allà dalt de la paret?" podem parar una situació que ens resulta molt molesta. 

Sé que a vegades no tenim un bon dia o que no estem per històries, però els petits encara no ho saben desxifrar del tot (dic "del tot" perquè està clar que són els primers a percebre sentiments que els grans passen per alt). Una de les coses que estic aprenent és que ser pacient amb un nen pot calmar l'estrès de tot un dia quan obtens per recompensa una rialla o una abraçada sincera, coses que, a hores d'ara, són el regal més bonic del món.

Ningú havia dit que fos fàcil...

El meu pare, una persona sàvia com poques i que rares vegades s'equivoca, sempre m'havia dit que allò que diuen dels nens, que vénen amb un pa sota el braç, era cert. I, ves per on, li he de donar la raó... almenys a nivell pràctic i material, efectivament és així. Suposo que, com quan te'n vas a viure sol, deixes de fer unes coses que et permeten fer-ne de noves sense que et sembli que estàs canviant radicalment la teva manera de viure. Però a nivell emocional, us puc assegurar que sota el braç no porten ni pa, ni un manual, ni res que t'ajudi a manegar-te puntualment davant de situacions concretes que són totalment noves per a cada mare o pare. Em fa la sensació que pots haver llegit, escoltat i assumit totes les teories possibles, que quan estàs davant del teu marrec intentant raonar (sí, ara ja raonem, i és molt pràctic) sense èxit, se t'obliden els consells, i el llindar de la paciència comença a fluctuar vertiginosament. És per això que trobo molt positiu poder comentar la jugada amb altres mares que ja han passat o estan passant el mateix. Potser jo tinc tendència a pensar massa i a preocupar-me en excés per coses que, al cap de dues setmanes, ja no tindran cap importància i que s'hauran resolt per si soles, però crec oportú que cada mare o pare trobi la seva pròpia estratègia per resoldre conflictes molt casolans com el llançament de forquilla amb fideus a l'hora de sopar... I, sí, he dit que en el terreny emocional no porten cap pa sota el braç ni cap manual, però el que sí que porten és un munt de lliçons que ens van ensenyant cada dia que passa. Per cert, quan hagi resolt el cas del llançament de forquilla ja us ho faré saber! De moment, seguiré rumiant sobre aquest cas i molt altres.