dissabte, 30 de juliol de 2011

La paciència, aquesta gran desconeguda




Tinc una fama injustificada de tenir molta paciència. Tampoc diré que sóc la persona més impacient del món ni que perdo els estreps amb facilitat, però d'aquí a tenir molta paciència... 
Llegiu-ne la definició del diccionari:

f. [LC] [RE] Qualitat, virtut, de qui sap suportar els mals amb fortitud, sense plànyer-se’n.
f. [LC] Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, la durada d’un treball. 

Mares del món, us hi veieu reflectides quan esteu davant dels vostres fills en ple espiral destructiu? Quan veieu que la sopa d'estrelletes està escampada per tot l'ample de la taula? Quan els crits de Tarzan emprenyat estan a punt de perforar-vos el timpà?  

Jo us he de dir que he millorat. És a dir, quan a priori m'imaginava una situació d'aquestes, em veia a mi mateixa fora de control i cridant jo més que el nen... doncs no! He de respirar molt profundament, això sí. I reinventar històries i cantarelles i descobrir imatges amagades entre els dibuxos de les tovalles, i fer el pallasso com mai... i, sabeu què? que he descobert que totes aquestes tàctiques no només serveixen per distreure els petits i allunyar-los de la seva enrabiada, sinó que també em serveixen a mi per distreure'm del pensament "se m'està acabant la paciència". I em podeu dir que no és un gran descobriment però a vegades ens obcequem i ens anem escalfant sols, quan amb un simple "has vist què hi ha allà dalt de la paret?" podem parar una situació que ens resulta molt molesta. 

Sé que a vegades no tenim un bon dia o que no estem per històries, però els petits encara no ho saben desxifrar del tot (dic "del tot" perquè està clar que són els primers a percebre sentiments que els grans passen per alt). Una de les coses que estic aprenent és que ser pacient amb un nen pot calmar l'estrès de tot un dia quan obtens per recompensa una rialla o una abraçada sincera, coses que, a hores d'ara, són el regal més bonic del món.

Ningú havia dit que fos fàcil...


El meu pare, una persona sàvia com poques i que rares vegades s'equivoca, sempre m'havia dit que allò que diuen dels nens, que vénen amb un pa sota el braç, era cert. I, ves per on, li he de donar la raó... almenys a nivell pràctic i material, efectivament és així. Suposo que, com quan te'n vas a viure sol, deixes de fer unes coses que et permeten fer-ne de noves sense que et sembli que estàs canviant radicalment la teva manera de viure. Però a nivell emocional, us puc assegurar que sota el braç no porten ni pa, ni un manual, ni res que t'ajudi a manegar-te puntualment davant de situacions concretes que són totalment noves per a cada mare o pare. Em fa la sensació que pots haver llegit, escoltat i assumit totes les teories possibles, que quan estàs davant del teu marrec intentant raonar (sí, ara ja raonem, i és molt pràctic) sense èxit, se t'obliden els consells, i el llindar de la paciència comença a fluctuar vertiginosament. És per això que trobo molt positiu poder comentar la jugada amb altres mares que ja han passat o estan passant el mateix. Potser jo tinc tendència a pensar massa i a preocupar-me en excés per coses que, al cap de dues setmanes, ja no tindran cap importància i que s'hauran resolt per si soles, però crec oportú que cada mare o pare trobi la seva pròpia estratègia per resoldre conflictes molt casolans com el llançament de forquilla amb fideus a l'hora de sopar... I, sí, he dit que en el terreny emocional no porten cap pa sota el braç ni cap manual, però el que sí que porten és un munt de lliçons que ens van ensenyant cada dia que passa. Per cert, quan hagi resolt el cas del llançament de forquilla ja us ho faré saber! De moment, seguiré rumiant sobre aquest cas i molt altres.

dissabte, 7 de maig de 2011

Ser mare, o com perdre el sentit comú

Abans de tenir l'Aran, em creia prou capacitada per ser mare. Veia nens pel carrer, al bus, al supermercat i jutjava, inconscientment o no, el comportament i la suposada educació que aquells petits estaven rebent dels seus pares. Si veia un nen a la cua del super fent un numeret, pensava que el meu fill allò mai no ho faria perquè ja li hauríem ensenyat abans com calia comportar-se! Però, ai! La teoria semblava clara però la pràctica... encara no m'he trobat en aquesta situació concreta, però sí que he hagut de plantar cara a una enrabiada davant d'un públic gairebé desconegut i expectant, i la barreja de por a perdre el control de la situació i la vergonya és un còctel emocional que no recomano a ningú. Deu sonar exagerat, però, en el moment, es passa malament. És un dels exemples amb què veig que, un cop tens fills, el sentit comú se te'n va can pistraus quan més el necessitaries. Problemes quotidians, petits dubtes i preguntes aparentment senzilles es transformen en dilemes, trencaclosques impossibles i neguits constants quan tens un petit al teu càrrec. Et neguiteges perquè fa una cosa, et neguiteges perquè no la fa, llegeixes mil articles de la web, llibres, revistes, etc. i encara et sents més neguitós perquè no has resolt el dubte i, a més, te n'han sorgit d'altres! I, potser, aplicant un mínim de sentit comú, ho tindríem tot resolt. Crec que en aquests casos, tenir tanta informació a l'abast no ens ajuda, perquè tendim (preses de la por a l'equivocació davant d'uns éssers tan fràgils) a creure'ns més allò que ens diuen els altres que no el que ens està dient l'instint a cau d'orella. Per cert, m'han dit que a partir del segon fill la cosa ja canvia, però jo no les tinc totes... perquè deus tornar a veure allò tan petit i delicat als braços i la pregunta "ho dec estar fent bé?" torna insistenment. Seguirem aprenent!

divendres, 29 d’abril de 2011

L'emoció de cada dia

Cada dia segueixo aprenent coses noves, del món en general i de l'Aran en particular. I aquesta setmana he descobert, o, millor dit, m'he adonat que cada dia tinc un motiu per estar orgullosa del petit. No és que fins ara no n'hagi estat contenta, però a vegades sembla que ens entestem a veure només els aspectes negatius de les coses. L'altre dia, diumenge concretament, tornàvem a casa després de dos dies de banys de multituds (cosa a què l'Aran responia bastant negativament fins al moment) i comentàvem com de bé havia reaccionat el nen davant tanta gent, tanta moixaina i tant "achuchón" incontrolat. La conclusió va ser que, tot i ser un nen tímid, ja no li presentava un problema estar amb desconeguts, sinó que simplement feia i desfeia al seu aire, i responent amb mirades rialleres als comentaris dels altres. Pot haver estat l'escola que l'hagi ajudat a passar-ho millor, o pot ser també que es va fent "gran"... en qualsevol cas, sempre arribo a la mateixa conclusió davant aquests dilemes paternals que se'ns presenten: que els problemes els tenim sobretot els pares més que els nens, ja que ens fem una imatge idealitzada de com voldríem que fossin els nostres fills, enlloc de mirar-los detingudament i acceptar com són. I en això estic; i molt contenta d'anar aconseguint-ho a poc a poc. I, sobretot, sobretot, estic gaudint de l'emoció de veure els progressos positius de cada dia.

dijous, 10 de març de 2011

Aprenent, avui i sempre

Avui m'inauguro en aquesta nova experiència que és escriure en un bloc. He necessitat l'ajuda inestimable d'una  persona que, com moltes vegades, m'ha donat l'empenta que necessitava per començar. I encara no sé -perquè he tafanejat ben poc entre blocs- com solen ser els missatges: si curts o llargs, si molt formals o escrits a batzegades tal com surten de dins sense pensar-hi gaire... el cas és que tinc la necessitat de parlar i de fer públics certs pensaments que em desorienten arran d'aquesta maternitat avui ja no tan recent!
Per cert, estic escrivint ben encarcarada i tensa... sembla que m'estigui examinant de qui sap què! Suposo que és qüestió de pràctica que em vagi deixant anar, oi? De fet, he decidit el nom del bloc en pocs minuts; m'ha semblat que reflectia un estat que, en el cas d'una mare, mai es supera del tot. Un aprenent de conduir triga més o menys a dominar el seu vehicle, però crec que una mare mai arriba a poder treure's la "L" del damunt. El cas és que el nom del bloc bé que ha fluït ben ràpidament...!
No voldria ara començar a escriure sobre cap tema concret, però, ja que he creat finalment aquesta pàgina i que li he donat una mínima forma, m'ha fet il·lusió posar-hi unes primeres ratlles a mode d'introducció del que anirà sent l'Aprenent de mare. Al cap i a la fi, com que mai deixaré de ser aprenent en aquesta matèria, tinc tot el temps del món per dedicar-m'hi. Aprenent, avui i sempre, i amb molt d'orgull!