El meu pare, una persona sàvia com poques i que rares vegades s'equivoca, sempre m'havia dit que allò que diuen dels nens, que vénen amb un pa sota el braç, era cert. I, ves per on, li he de donar la raó... almenys a nivell pràctic i material, efectivament és així. Suposo que, com quan te'n vas a viure sol, deixes de fer unes coses que et permeten fer-ne de noves sense que et sembli que estàs canviant radicalment la teva manera de viure. Però a nivell emocional, us puc assegurar que sota el braç no porten ni pa, ni un manual, ni res que t'ajudi a manegar-te puntualment davant de situacions concretes que són totalment noves per a cada mare o pare. Em fa la sensació que pots haver llegit, escoltat i assumit totes les teories possibles, que quan estàs davant del teu marrec intentant raonar (sí, ara ja raonem, i és molt pràctic) sense èxit, se t'obliden els consells, i el llindar de la paciència comença a fluctuar vertiginosament. És per això que trobo molt positiu poder comentar la jugada amb altres mares que ja han passat o estan passant el mateix. Potser jo tinc tendència a pensar massa i a preocupar-me en excés per coses que, al cap de dues setmanes, ja no tindran cap importància i que s'hauran resolt per si soles, però crec oportú que cada mare o pare trobi la seva pròpia estratègia per resoldre conflictes molt casolans com el llançament de forquilla amb fideus a l'hora de sopar... I, sí, he dit que en el terreny emocional no porten cap pa sota el braç ni cap manual, però el que sí que porten és un munt de lliçons que ens van ensenyant cada dia que passa. Per cert, quan hagi resolt el cas del llançament de forquilla ja us ho faré saber! De moment, seguiré rumiant sobre aquest cas i molt altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada