Abans de tenir l'Aran, em creia prou capacitada per ser mare. Veia nens pel carrer, al bus, al supermercat i jutjava, inconscientment o no, el comportament i la suposada educació que aquells petits estaven rebent dels seus pares. Si veia un nen a la cua del super fent un numeret, pensava que el meu fill allò mai no ho faria perquè ja li hauríem ensenyat abans com calia comportar-se! Però, ai! La teoria semblava clara però la pràctica... encara no m'he trobat en aquesta situació concreta, però sí que he hagut de plantar cara a una enrabiada davant d'un públic gairebé desconegut i expectant, i la barreja de por a perdre el control de la situació i la vergonya és un còctel emocional que no recomano a ningú. Deu sonar exagerat, però, en el moment, es passa malament. És un dels exemples amb què veig que, un cop tens fills, el sentit comú se te'n va can pistraus quan més el necessitaries. Problemes quotidians, petits dubtes i preguntes aparentment senzilles es transformen en dilemes, trencaclosques impossibles i neguits constants quan tens un petit al teu càrrec. Et neguiteges perquè fa una cosa, et neguiteges perquè no la fa, llegeixes mil articles de la web, llibres, revistes, etc. i encara et sents més neguitós perquè no has resolt el dubte i, a més, te n'han sorgit d'altres! I, potser, aplicant un mínim de sentit comú, ho tindríem tot resolt. Crec que en aquests casos, tenir tanta informació a l'abast no ens ajuda, perquè tendim (preses de la por a l'equivocació davant d'uns éssers tan fràgils) a creure'ns més allò que ens diuen els altres que no el que ens està dient l'instint a cau d'orella. Per cert, m'han dit que a partir del segon fill la cosa ja canvia, però jo no les tinc totes... perquè deus tornar a veure allò tan petit i delicat als braços i la pregunta "ho dec estar fent bé?" torna insistenment. Seguirem aprenent!
Deixa'm dir-te, Laia, que si el teu Aran encara no ha fet això que temies al supermercat, potser és, justament, perquè sí que li heu ensenyat a no fer-ho.
ResponEliminaCrec que els pares, davant la difícil tasca d'educar un nen, sobretot quan és tan petit, no poden arribar a tot, no poden aconseguir, per dir-ho així, que el seu nen sigui perfecte sempre. I tampoc no poden aconseguir que el seu nadó es comporti com un adult assenyat.
Dos comentaris afegits al respecte:
a) Que un nen petit plori i faci "marranades" (i que els pares no puguin aturar-lo) és d'allò més normal i injust de jutjar des de fora.
b) Conec a molts adults que ni es comporten com a tal ni molt menys com a assenyats, així que tampoc no cal, potser, fer-ne un gra massa.
A mi el que em molesta no és el xivarri dels nens petits; és la impassibilitat d'alguns pares i mares.
Crec que encertes de ple quan dius que els pares voldríem que els nens es comportessin com adults assenyats i adaptats a cada situació que se'ls planteja. I també tens tota la raó quan dius que és normal que un nen marranegi o s'expliqui a la seva manera cridant; i abans de ser mare ho veia igual que tu: el sentit comú em deia que són nens i que és lògic que es comportin com a tals, però ara, quan sóc part implicada, em costa mantenir-me tan objectiva!!! Però també ho estic assimilant, eh? ;)
ResponEliminaQueda clar que SER MARE IMPLICA PERDRE EL SENTIT COMÚ en un principi, després amb el pas del temps i a mida que el peque va creixent ho veus tot diferent. A més el fet de què tothom opini (les iaies, la familia, la gent al carrer, els amics, etc.)no facilita el teu sentit comú. Així doncs crec que les coses les hem de veure més fàcils i deixar-nos anar per la nostra intuïció.
ResponEliminaÉs tot un procés!
Des de la no-experiència com a mare, crec que el sol fet de preguntar-te si ho estàs fent bé crec que és ja un pas per fer-ho. Conec gent que ni s'ho planteja ni es preocupa.
ResponEliminaCom en tot és deixar parlar als altres i agafar informació però al final ha de guanyar la relació entre pares i fills, sinó no sabries mai que és l'adequat en cada moment. En altres coses de la vida tothom ens dóna consells i mai pots escoltar ni fer cas a tots, crec que en aquest cas és el mateix... Ha de ser molt difícil aguantar a tothom que t'estigui donant consells i poder callar :)
Quanta raó tens, Glutoniana!!!
ResponEliminaÉs molt complicat ser mare.
ResponEliminaSóc pedagoga,educadora social i fins que no tens un fill per molts que hagis educat no saps realment què és .
En el meu cas el Víctor té TEA,crec que va a la classe de L´Aran.Quan et donen la noticia de que el teu fill és diferent entres en una dinàmica de desesperació perquè mai penses que et pugui tocar a tu.En el meu cas va durar poc perquè m´ha ensenyat en aquest poc temps que és maravellos tal i com és.
Quants cops he dit o pensat al anar a un super al veure el comportament d´un nen@: "quins pares... si fos el meu..." i no ens adonem que potser aquest nen té un problema de fons,ens dediquem els adults a jutjar als altres.Això els nens no ho fan,accepten als altres,juguen amb ells,parlen,es relacionen,coneixen a l´altre.Hauriem de ser una mica més nens tots i viure amb aquests esquemes mentals tan rígids,crec que seriem molt més feliços.Ara,juntament amb aquest èssers increibles que tenim podem tornar a aquesta inocència i gaudir de la seva mà l´increible que pot ser la vida.
Pilar (ho he vist al bloc dels Pinyons ;), per les llistes de les aules veig que en Víctor va a la classe dels Follets i l'Aran al Soldadet, però, en qualsevol cas, són companys d'escola! Com tu dius, jo també crec que la clau és acceptar-los tal com són i intentar entendre què els passa pel cap... el món seria molt més just si ens miréssim amb ulls d'infant, començant només per la tendresa que desperten...
ResponElimina