Dies difícils

El títol d'aquest post fa temps que el tenia reservat per a un altre tema, però avui ha passat al davant, perquè fa dies que rumiava si escriure i publicar el que segueix o no... finalment, m'he decidit a fer-ho perquè per mi és una manera d'exorcitzar alguns dimonis. Potser des de fora semblarà exagerat, però és com ho hem viscut, així que voldria que ho llegíssiu amb la ment buida de pensaments. Han estat això, uns dies difícils que ja han passat i que m'han fet aprendre una mica més; i jo sóc positiva per naturalesa, així que... endavant!

"Hem tingut només un mes per conèixe't, però en tan poc temps ja t'hem posat mil noms, mil cares i mil somriures. Per a l'Aran encara eres una cosa incomprensible, però també era aviat per fer-li entendre res més, així que per ell tot ha quedat amb alguns (pocs) comentaris. També tenies l'habitació preparada dins dels nostres caps, i una carpeta a "Mis Imágenes" titulada "Una nova vida a partir del 2/8/12", i sobretot tenies el neguit emocionat d'una mare que, com totes, mira a tres anys vista i ja intenta coordinar les entrades i les sortides de les escoles. Les no-vacances de l'any vinent també les teníem clares i ens era inevitable pensar com seria la vida sent quatre a casa.
Vam marxar de vacances amb el neguit de no haver pogut anar al metge, però els dies van passar ràpid, alegres i amb molt de moviment. Quan vam tornar, el primer que teníem al cap era anar a la consulta, on teníem hora al dia següent de l'arribada. Un cop allà, la cara del metge, mirant excessivament la pantalla sense deixar-nos-la veure, ja indicava moltes coses i feia evident un mal pressentiment que no podia treure'm del cap. I, finalment, veure a la pantalla aquell punt negre, opac, inert, ja ens ho va confirmar del tot, juntament amb unes paraules suaus de "Família, això no ha tirat endavant". CRASH interior.
Només vas estar nou setmanes dintre meu, però ja eres molt, molt meu, o meva! A les set setmanes vas decidir dir prou, i tinc molt clar que les coses, quan no han de ser, millor que no siguin. 
Tot i així, t'he reservat un lloc en aquell raconet del cor on es guarden els records agredolços, per quan vulgui mirar enrere. Com que sé que allà et trobaré, algun dia et podré dir que està a punt d'arribar un altre germanet o germaneta per a l'Aran, que ja podrà començar a entendre-ho. Aquest cop, pobre, l'únic que ha fet és patir per la incertesa d'uns dies difícils, per si m'havien fet mal, i per si estava bé.
Però estic contenta, malgrat tot, d'haver-te conegut."