dilluns, 24 de setembre de 2012

L'adaptació maleïda




Ha passat un any des que vaig tenir la primera intenció d'escriure aquest post, però deu ser que n'he après una mica i que aquest any estic prenent una mica més de distància amb el que està passant dia sí, dia també.

El mes de setembre ja té fama de ser prou dur: que si s'acaben les vacances, que si la síndrome postvacacional, que si tornar a començar, que si els propòsits... bé doncs, fins fa dos anys no havia experimentat mai aquesta sensació, fins que l'Aran ha començat cursos a l'escola. A P1, en ple mes de gener, ja va ser dur però les raons/excuses eren moltes: el nen és petit, és la primera vegada que va a una escola, no coneix ningú, etc. Al cap d'un mes i mig de ploreres matinals ja es va veure que el tema de l'adaptació no seria mai del tot fàcil a casa...
A P2, amb tota la bona voluntat i esperança, tots dèiem que ara ja era més gran, que ja havia anat un temps a l'escola, que ja veuríem com ens sorprendria... bé, sí que ens va sorprendre, que van ser gairebé quatre mesos de llàgrimes matineres i malsons nocturns.

I aquest any, P3, l'escola dels grans, l'escola on els nens s’han d’espavilar, l'escola on han d’arribar sense xumet, sense bolquers, sense ninos, l'escola dels horaris, l'escola on són 27 a classe i és del tot comprensible que una sola mestra no pugui estar per tots com voldria ella, l'escola gegant de patis immensos... una escola desproporcionada per a nens de 3 anys, o alguns encara 2, com l'Aran i molts altres. És que són molt petits i els volem fer grans molt ràpid! I per nosaltres, aquesta vegada no ha estat diferent. De moment només fa una setmaneta i mitja que ha començat, comptant la mitja setmana de l'adaptació real, amb dues controvertides hores diàries de classe. No discuteixo que per a alguns nens sigui útil, però almenys per al nostre no ho és gens. Sóc del parer que els nens s’adapten a tot el que els acostumes, sempre que se segueixi una constància. I, precisament, l'adaptació real de tres dies ho és tot menys constant. Dimecres i dijous 1,5 hores, divendres 3 hores, cap de setmana pel mig -trencant tots els esquemes-, i dilluns, splash, 7,5 hores seguides amb dinar, migdiada, i gent nova inclosa. Ja que és ben segur que és un canvi important a les vides dels petits, per què no els l’ensenyem tal com ha de ser el primer dia? Per a molts, els primers tres dies són com de broma, com una cosa nova però que dura molt poc i que passa ràpid; el xoc de veritat arriba la setmana següent, amb la jornada completa i ben diferent del que se’ls havia ensenyat en una hora i mitja de la setmana anterior. No sé de ningú que tingui un mal record dels primers dies a pàrvuls, i abans no es feia cap mena d’adaptació; un dia ho parlava amb una professora de petits, que em va dir: "estem creant floretes", i no puc estar-hi més d’acord, almenys amb aquest tema.

Des de dintre, com a mare que deixa el nen cada dia, es passa molt malament, us ho he de dir. Els que teniu fills que entren rient -afortunats!- us ho creureu a mitges, i potser els que no en teniu no us ho creureu gens, però es passa malament. No parlo d’una marraneria puntual i efímera a la porta de la classe; parlo dels plors sincers ja mentre aparquem el cotxe al pàrquing de l’escola, parlo del neguit constant, de dia i de nit (que es desperti a les 3 de la matinada preguntant on anirà al dia següent -ja sabent que ha d'anar a l'escola- és neguit). Em creuo amb moltes mares que em diuen que no li passa res, que d'aquí una estona ja estarà bé, que el cuiden molt... tot això ja ho sé i m'ho crec; mai he patit perquè el nen estigui desatès, al contrari, sempre he confiat 100% en les professores. Però els pares i mares que passem per això patim per un cúmul de sensacions: patim perquè inevitablement et sap molt de greu deixar un nen bramant a l'aula i reclamant l'enèsima abraçada i petó, patim perquè sovint ens l'han de desenganxar dels pantalons per poder marxar, patim perquè ens sap molt de greu per les professores, patim quan la mestra ens diu en sortir de classe que ha passat un dia horrible, com avui... patim per moltes coses! I, això sí, excepte uns quants, marxem amb un somriure postís a la cara per no desencaixar-nos davant del nen. La sensació que et queda quan surts cada matí de l’escola és del tot desagradable i només espero (com cada any) que aquest cop li duri una mica menys...

De tot plegat, però, he après una lliçó valuosíssima que altres vegades veia més distant: que cada nen és un món i que cadascun porta el seu ritme i té les seves coses, encara que ens costi admetre-ho i encara que sempre ens entestem a veure només la part negativa de tot plegat. Sí, el nostre és tímid, no suporta els canvis i necessita una mica més de temps que la resta, però tinc ganes que arribi el dia que es deixi conèixer tal com és i que mostri la seva rialla més sincera. Calma i a poc a poc, que tot arriba!

5 comentaris:

  1. Vagi per endavant que jo, no sóc pare, ni hi entenc. La meva visió és externa, al·liena als problemes i dificultats de la paternitat i, per tant, convençudament equivocada.

    Però no em puc estar de dir que "ànims", que "molts ànims", que no cal patir tant. El problema no són els plors, és clar, és el patiment palès que el nano viu aquests dies. Però no val a oblidar que tots, absolutament tots, hem passat pel mateix (o similar) i que, al final, no hem sortit pas traumatitzats de l'experiència.
    És més, fa dècades, quan l'educació dels més petits no estava tan estudiada com ara, no es tenia tanta cura dels nens, ni de la seva integració ni punyetes. Era immersió directa. I estic segur que les mares i pares de l'època també ho passaren malament durant uns dies. Però després tot es posa en ordre. El nen aprèn el que ha d'aprendre (que per això es fa), a relacionar-se, a fer amics, a no estar "emmarat", a poder fer "la seva vida" de manera més independent.

    Com bé dius, cada nen és diferent. Precisament per això, alguns ho pateixen més que d'altres. Si és el cas del teu fill, indubtablement costarà més l'adaptació, seva i teva, però res, absolutament res del que li està passant és perniciós per a la seva salut mental ni li deixarà seqüel·les traumàtiques.
    Tindrà, per descomptat, records amargs, potser. Però res greu.

    No val a patir per tot. No s'hi val. Com és allò de "ocupar-se per contres de preocupar-se"? Doncs això. Ja tinc ganes de llegir el següent post d'aquí a uns pocs dies que, invariablement, versarà sobre com el nano ja s'ha adaptat millor, els plors decreixen i els somriures augmenten.

    Una abraçada molt gran d'un fill que mai ha estat pare i que té els sants pebrots d'anar opinant sobre coses sobre les que no hauria d'opinar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marc, avui, i em penso que per primer cop, divergeixo del que dius. Sé perfectament que el nen no tindrà cap trauma; és més, quan sento gent que parla de segons què (usual) dient que els hi crearan un trauma als fills, flipo. No és això! Només espero trobar solucions que no existeixen perquè l'únic que cal és temps. I que no s'hi val a patir per tot, d'acord!, però què carai n'he de fer del que sento? Em temo que patir i ser mare van molt de bracet!

      Elimina
  2. Em sembla fantàstic que divergeixis :D I em sembla igualment fantàstic que treguis tot el que et molesta de la manera que millor et senti.
    El que pregunto, des de la meva més absoluta innocència, és si no hi ha manera de rebaixar el patiment traient de la equació l'excés de preocupació per conseqüències que, potser, no seran negatives.

    Insisteixo: espero amb ganes el proper post, que de ben segur ja contarà com s'esvaeixen aquestes preocupacions.

    ResponElimina
  3. No patim (almenys jo) per les conseqüències sinó pel present, perquè, com deia, només fa falta temps... Però em temo que allò que havia sentit tantes vegades de les iaies de "ara ja començaràs a patir i no deixaràs mai de fer-ho" és força encertat, malgrat que a mi també em sonés exagerat... tot i així, és un patir agradable en el sentit que sempre, SEMPRE, queda compensat per aquesta rialla increïble! :)

    ResponElimina