L'adaptació maleïda

Ha passat un any des que vaig tenir la primera intenció d'escriure aquest post, però deu ser que n'he après una mica i que aquest any estic prenent una mica més de distància amb el que està passant dia sí, dia també.

El mes de setembre ja té fama de ser prou dur: que si s'acaben les vacances, que si la síndrome postvacacional, que si tornar a començar, que si els propòsits... bé doncs, fins fa dos anys no havia experimentat mai aquesta sensació, fins que l'Aran ha començat cursos a l'escola. A P1, en ple mes de gener, ja va ser dur però les raons/excuses eren moltes: el nen és petit, és la primera vegada que va a una escola, no coneix ningú, etc. Al cap d'un mes i mig de ploreres matinals ja es va veure que el tema de l'adaptació no seria mai del tot fàcil a casa...

A P2, amb tota la bona voluntat i esperança, tots dèiem que ara ja era més gran, que ja havia anat un temps a l'escola, que ja veuríem com ens sorprendria... bé, sí que ens va sorprendre, que van ser gairebé quatre mesos de llàgrimes matineres i malsons nocturns.

I aquest any, P3, l'escola dels grans, l'escola on els nens s’han d’espavilar, l'escola on han d’arribar sense xumet, sense bolquers, sense ninos, l'escola dels horaris, l'escola on són 27 a classe i és del tot comprensible que una sola mestra no pugui estar per tots com voldria ella, l'escola gegant de patis immensos... una escola desproporcionada per a nens de 3 anys, o alguns encara 2, com l'Aran i molts altres. És que són molt petits i els volem fer grans molt ràpid! I per nosaltres, aquesta vegada no ha estat diferent. De moment només fa una setmaneta i mitja que ha començat, comptant la mitja setmana de l'adaptació real, amb dues controvertides hores diàries de classe. No discuteixo que per a alguns nens sigui útil, però almenys per al nostre no ho és gens. Sóc del parer que els nens s’adapten a tot el que els acostumes, sempre que se segueixi una constància. I, precisament, l'adaptació real de tres dies ho és tot menys constant. Dimecres i dijous 1,5 hores, divendres 3 hores, cap de setmana pel mig -trencant tots els esquemes-, i dilluns, splash, 7,5 hores seguides amb dinar, migdiada, i gent nova inclosa. Ja que és ben segur que és un canvi important a les vides dels petits, per què no els l’ensenyem tal com ha de ser el primer dia? Per a molts, els primers tres dies són com de broma, com una cosa nova però que dura molt poc i que passa ràpid; el xoc de veritat arriba la setmana següent, amb la jornada completa i ben diferent del que se’ls havia ensenyat en una hora i mitja de la setmana anterior. No sé de ningú que tingui un mal record dels primers dies a pàrvuls, i abans no es feia cap mena d’adaptació; un dia ho parlava amb una professora de petits, que em va dir: "estem creant floretes", i no puc estar-hi més d’acord, almenys amb aquest tema.

Des de dintre, com a mare que deixa el nen cada dia, es passa molt malament, us ho he de dir. Els que teniu fills que entren rient -afortunats!- us ho creureu a mitges, i potser els que no en teniu no us ho creureu gens, però es passa malament. No parlo d’una marraneria puntual i efímera a la porta de la classe; parlo dels plors sincers ja mentre aparquem el cotxe al pàrquing de l’escola, parlo del neguit constant, de dia i de nit (que es desperti a les 3 de la matinada preguntant on anirà al dia següent -ja sabent que ha d'anar a l'escola- és neguit). Em creuo amb moltes mares que em diuen que no li passa res, que d'aquí una estona ja estarà bé, que el cuiden molt... tot això ja ho sé i m'ho crec; mai he patit perquè el nen estigui desatès, al contrari, sempre he confiat 100% en les professores. Però els pares i mares que passem per això patim per un cúmul de sensacions: patim perquè inevitablement et sap molt de greu deixar un nen bramant a l'aula i reclamant l'enèsima abraçada i petó, patim perquè sovint ens l'han de desenganxar dels pantalons per poder marxar, patim perquè ens sap molt de greu per les professores, patim quan la mestra ens diu en sortir de classe que ha passat un dia horrible, com avui... patim per moltes coses! I, això sí, excepte uns quants, marxem amb un somriure postís a la cara per no desencaixar-nos davant del nen. La sensació que et queda quan surts cada matí de l’escola és del tot desagradable i només espero (com cada any) que aquest cop li duri una mica menys...

De tot plegat, però, he après una lliçó valuosíssima que altres vegades veia més distant: que cada nen és un món i que cadascun porta el seu ritme i té les seves coses, encara que ens costi admetre-ho i encara que sempre ens entestem a veure només la part negativa de tot plegat. Sí, el nostre és tímid, no suporta els canvis i necessita una mica més de temps que la resta, però tinc ganes que arribi el dia que es deixi conèixer tal com és i que mostri la seva rialla més sincera. Calma i a poc a poc, que tot arriba!