L'adaptació maleïda

Ha passat un any des que vaig tenir la primera intenció d'escriure aquest post, però deu ser que n'he après una mica i que aquest any estic prenent una mica més de distància amb el que està passant dia sí, dia també.

El mes de setembre ja té fama de ser prou dur: que si s'acaben les vacances, que si la síndrome postvacacional, que si tornar a començar, que si els propòsits... bé doncs, fins fa dos anys no havia experimentat mai aquesta sensació, fins que l'Aran ha començat cursos a l'escola. A P1, en ple mes de gener, ja va ser dur però les raons/excuses eren moltes: el nen és petit, és la primera vegada que va a una escola, no coneix ningú, etc. Al cap d'un mes i mig de ploreres matinals ja es va veure que el tema de l'adaptació no seria mai del tot fàcil a casa...

A P2, amb tota la bona voluntat i esperança, tots dèiem que ara ja era més gran, que ja havia anat un temps a l'escola, que ja veuríem com ens sorprendria... bé, sí que ens va sorprendre, que van ser gairebé quatre mesos de llàgrimes matineres i malsons nocturns.

I aquest any, P3, l'escola dels grans, l'escola on els nens s’han d’espavilar, l'escola on han d’arribar sense xumet, sense bolquers, sense ninos, l'escola dels horaris, l'escola on són 27 a classe i és del tot comprensible que una sola mestra no pugui estar per tots com voldria ella, l'escola gegant de patis immensos... una escola desproporcionada per a nens de 3 anys, o alguns encara 2, com l'Aran i molts altres. És que són molt petits i els volem fer grans molt ràpid! I per nosaltres, aquesta vegada no ha estat diferent. De moment només fa una setmaneta i mitja que ha començat, comptant la mitja setmana de l'adaptació real, amb dues controvertides hores diàries de classe. No discuteixo que per a alguns nens sigui útil, però almenys per al nostre no ho és gens. Sóc del parer que els nens s’adapten a tot el que els acostumes, sempre que se segueixi una constància. I, precisament, l'adaptació real de tres dies ho és tot menys constant. Dimecres i dijous 1,5 hores, divendres 3 hores, cap de setmana pel mig -trencant tots els esquemes-, i dilluns, splash, 7,5 hores seguides amb dinar, migdiada, i gent nova inclosa. Ja que és ben segur que és un canvi important a les vides dels petits, per què no els l’ensenyem tal com ha de ser el primer dia? Per a molts, els primers tres dies són com de broma, com una cosa nova però que dura molt poc i que passa ràpid; el xoc de veritat arriba la setmana següent, amb la jornada completa i ben diferent del que se’ls havia ensenyat en una hora i mitja de la setmana anterior. No sé de ningú que tingui un mal record dels primers dies a pàrvuls, i abans no es feia cap mena d’adaptació; un dia ho parlava amb una professora de petits, que em va dir: "estem creant floretes", i no puc estar-hi més d’acord, almenys amb aquest tema.

Des de dintre, com a mare que deixa el nen cada dia, es passa molt malament, us ho he de dir. Els que teniu fills que entren rient -afortunats!- us ho creureu a mitges, i potser els que no en teniu no us ho creureu gens, però es passa malament. No parlo d’una marraneria puntual i efímera a la porta de la classe; parlo dels plors sincers ja mentre aparquem el cotxe al pàrquing de l’escola, parlo del neguit constant, de dia i de nit (que es desperti a les 3 de la matinada preguntant on anirà al dia següent -ja sabent que ha d'anar a l'escola- és neguit). Em creuo amb moltes mares que em diuen que no li passa res, que d'aquí una estona ja estarà bé, que el cuiden molt... tot això ja ho sé i m'ho crec; mai he patit perquè el nen estigui desatès, al contrari, sempre he confiat 100% en les professores. Però els pares i mares que passem per això patim per un cúmul de sensacions: patim perquè inevitablement et sap molt de greu deixar un nen bramant a l'aula i reclamant l'enèsima abraçada i petó, patim perquè sovint ens l'han de desenganxar dels pantalons per poder marxar, patim perquè ens sap molt de greu per les professores, patim quan la mestra ens diu en sortir de classe que ha passat un dia horrible, com avui... patim per moltes coses! I, això sí, excepte uns quants, marxem amb un somriure postís a la cara per no desencaixar-nos davant del nen. La sensació que et queda quan surts cada matí de l’escola és del tot desagradable i només espero (com cada any) que aquest cop li duri una mica menys...

De tot plegat, però, he après una lliçó valuosíssima que altres vegades veia més distant: que cada nen és un món i que cadascun porta el seu ritme i té les seves coses, encara que ens costi admetre-ho i encara que sempre ens entestem a veure només la part negativa de tot plegat. Sí, el nostre és tímid, no suporta els canvis i necessita una mica més de temps que la resta, però tinc ganes que arribi el dia que es deixi conèixer tal com és i que mostri la seva rialla més sincera. Calma i a poc a poc, que tot arriba!

Dies difícils

El títol d'aquest post fa temps que el tenia reservat per a un altre tema, però avui ha passat al davant, perquè fa dies que rumiava si escriure i publicar el que segueix o no... finalment, m'he decidit a fer-ho perquè per mi és una manera d'exorcitzar alguns dimonis. Potser des de fora semblarà exagerat, però és com ho hem viscut, així que voldria que ho llegíssiu amb la ment buida de pensaments. Han estat això, uns dies difícils que ja han passat i que m'han fet aprendre una mica més; i jo sóc positiva per naturalesa, així que... endavant!

"Hem tingut només un mes per conèixe't, però en tan poc temps ja t'hem posat mil noms, mil cares i mil somriures. Per a l'Aran encara eres una cosa incomprensible, però també era aviat per fer-li entendre res més, així que per ell tot ha quedat amb alguns (pocs) comentaris. També tenies l'habitació preparada dins dels nostres caps, i una carpeta a "Mis Imágenes" titulada "Una nova vida a partir del 2/8/12", i sobretot tenies el neguit emocionat d'una mare que, com totes, mira a tres anys vista i ja intenta coordinar les entrades i les sortides de les escoles. Les no-vacances de l'any vinent també les teníem clares i ens era inevitable pensar com seria la vida sent quatre a casa.
Vam marxar de vacances amb el neguit de no haver pogut anar al metge, però els dies van passar ràpid, alegres i amb molt de moviment. Quan vam tornar, el primer que teníem al cap era anar a la consulta, on teníem hora al dia següent de l'arribada. Un cop allà, la cara del metge, mirant excessivament la pantalla sense deixar-nos-la veure, ja indicava moltes coses i feia evident un mal pressentiment que no podia treure'm del cap. I, finalment, veure a la pantalla aquell punt negre, opac, inert, ja ens ho va confirmar del tot, juntament amb unes paraules suaus de "Família, això no ha tirat endavant". CRASH interior.
Només vas estar nou setmanes dintre meu, però ja eres molt, molt meu, o meva! A les set setmanes vas decidir dir prou, i tinc molt clar que les coses, quan no han de ser, millor que no siguin. 
Tot i així, t'he reservat un lloc en aquell raconet del cor on es guarden els records agredolços, per quan vulgui mirar enrere. Com que sé que allà et trobaré, algun dia et podré dir que està a punt d'arribar un altre germanet o germaneta per a l'Aran, que ja podrà començar a entendre-ho. Aquest cop, pobre, l'únic que ha fet és patir per la incertesa d'uns dies difícils, per si m'havien fet mal, i per si estava bé.
Però estic contenta, malgrat tot, d'haver-te conegut."

La paciència, aquesta gran desconeguda

Tinc una fama injustificada de tenir molta paciència. Tampoc diré que sóc la persona més impacient del món ni que perdo els estreps amb facilitat, però d'aquí a tenir molta paciència... 

Llegiu-ne la definició del diccionari:

1 1 f. [LC] [RE] Qualitat, virtut, de qui sap suportar els mals amb fortitud, sense plànyer-se’n.

1 2 f. [LC] Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, la durada d’un treball. 

Mares del món, us hi veieu reflectides quan esteu davant dels vostres fills en ple espiral destructiu? Quan veieu que la sopa d'estrelletes està escampada per tot l'ample de la taula? Quan els crits de Tarzan emprenyat estan a punt de perforar-vos el timpà?  

Jo us he de dir que he millorat. És a dir, quan a priori m'imaginava una situació d'aquestes, em veia a mi mateixa fora de control i cridant jo més que el nen... doncs no! He de respirar molt profundament, això sí. I reinventar històries i cantarelles i descobrir imatges amagades entre els dibuxos de les tovalles, i fer el pallasso com mai... i, sabeu què? que he descobert que totes aquestes tàctiques no només serveixen per distreure els petits i allunyar-los de la seva enrabiada, sinó que també em serveixen a mi per distreure'm del pensament "se m'està acabant la paciència". I em podeu dir que no és un gran descobriment però a vegades ens obcequem i ens anem escalfant sols, quan amb un simple "has vist què hi ha allà dalt de la paret?" podem parar una situació que ens resulta molt molesta. 

Sé que a vegades no tenim un bon dia o que no estem per històries, però els petits encara no ho saben desxifrar del tot (dic "del tot" perquè està clar que són els primers a percebre sentiments que els grans passen per alt). Una de les coses que estic aprenent és que ser pacient amb un nen pot calmar l'estrès de tot un dia quan obtens per recompensa una rialla o una abraçada sincera, coses que, a hores d'ara, són el regal més bonic del món.

Ningú havia dit que fos fàcil...

El meu pare, una persona sàvia com poques i que rares vegades s'equivoca, sempre m'havia dit que allò que diuen dels nens, que vénen amb un pa sota el braç, era cert. I, ves per on, li he de donar la raó... almenys a nivell pràctic i material, efectivament és així. Suposo que, com quan te'n vas a viure sol, deixes de fer unes coses que et permeten fer-ne de noves sense que et sembli que estàs canviant radicalment la teva manera de viure. Però a nivell emocional, us puc assegurar que sota el braç no porten ni pa, ni un manual, ni res que t'ajudi a manegar-te puntualment davant de situacions concretes que són totalment noves per a cada mare o pare. Em fa la sensació que pots haver llegit, escoltat i assumit totes les teories possibles, que quan estàs davant del teu marrec intentant raonar (sí, ara ja raonem, i és molt pràctic) sense èxit, se t'obliden els consells, i el llindar de la paciència comença a fluctuar vertiginosament. És per això que trobo molt positiu poder comentar la jugada amb altres mares que ja han passat o estan passant el mateix. Potser jo tinc tendència a pensar massa i a preocupar-me en excés per coses que, al cap de dues setmanes, ja no tindran cap importància i que s'hauran resolt per si soles, però crec oportú que cada mare o pare trobi la seva pròpia estratègia per resoldre conflictes molt casolans com el llançament de forquilla amb fideus a l'hora de sopar... I, sí, he dit que en el terreny emocional no porten cap pa sota el braç ni cap manual, però el que sí que porten és un munt de lliçons que ens van ensenyant cada dia que passa. Per cert, quan hagi resolt el cas del llançament de forquilla ja us ho faré saber! De moment, seguiré rumiant sobre aquest cas i molt altres.

Ser mare, o com perdre el sentit comú

Abans de tenir l'Aran, em creia prou capacitada per ser mare. Veia nens pel carrer, al bus, al supermercat i jutjava, inconscientment o no, el comportament i la suposada educació que aquells petits estaven rebent dels seus pares. Si veia un nen a la cua del super fent un numeret, pensava que el meu fill allò mai no ho faria perquè ja li hauríem ensenyat abans com calia comportar-se! Però, ai! La teoria semblava clara però la pràctica... encara no m'he trobat en aquesta situació concreta, però sí que he hagut de plantar cara a una enrabiada davant d'un públic gairebé desconegut i expectant, i la barreja de por a perdre el control de la situació i la vergonya és un còctel emocional que no recomano a ningú. Deu sonar exagerat, però, en el moment, es passa malament. És un dels exemples amb què veig que, un cop tens fills, el sentit comú se te'n va can pistraus quan més el necessitaries. Problemes quotidians, petits dubtes i preguntes aparentment senzilles es transformen en dilemes, trencaclosques impossibles i neguits constants quan tens un petit al teu càrrec. Et neguiteges perquè fa una cosa, et neguiteges perquè no la fa, llegeixes mil articles de la web, llibres, revistes, etc. i encara et sents més neguitós perquè no has resolt el dubte i, a més, te n'han sorgit d'altres! I, potser, aplicant un mínim de sentit comú, ho tindríem tot resolt. Crec que en aquests casos, tenir tanta informació a l'abast no ens ajuda, perquè tendim (preses de la por a l'equivocació davant d'uns éssers tan fràgils) a creure'ns més allò que ens diuen els altres que no el que ens està dient l'instint a cau d'orella. Per cert, m'han dit que a partir del segon fill la cosa ja canvia, però jo no les tinc totes... perquè deus tornar a veure allò tan petit i delicat als braços i la pregunta "ho dec estar fent bé?" torna insistenment. Seguirem aprenent!

L'emoció de cada dia

Cada dia segueixo aprenent coses noves, del món en general i de l'Aran en particular. I aquesta setmana he descobert, o, millor dit, m'he adonat que cada dia tinc un motiu per estar orgullosa del petit. No és que fins ara no n'hagi estat contenta, però a vegades sembla que ens entestem a veure només els aspectes negatius de les coses. L'altre dia, diumenge concretament, tornàvem a casa després de dos dies de banys de multituds (cosa a què l'Aran responia bastant negativament fins al moment) i comentàvem com de bé havia reaccionat el nen davant tanta gent, tanta moixaina i tant "achuchón" incontrolat. La conclusió va ser que, tot i ser un nen tímid, ja no li presentava un problema estar amb desconeguts, sinó que simplement feia i desfeia al seu aire, i responent amb mirades rialleres als comentaris dels altres. Pot haver estat l'escola que l'hagi ajudat a passar-ho millor, o pot ser també que es va fent "gran"... en qualsevol cas, sempre arribo a la mateixa conclusió davant aquests dilemes paternals que se'ns presenten: que els problemes els tenim sobretot els pares més que els nens, ja que ens fem una imatge idealitzada de com voldríem que fossin els nostres fills, enlloc de mirar-los detingudament i acceptar com són. I en això estic; i molt contenta d'anar aconseguint-ho a poc a poc. I, sobretot, sobretot, estic gaudint de l'emoció de veure els progressos positius de cada dia.

Aprenent, avui i sempre

Avui m'inauguro en aquesta nova experiència que és escriure en un bloc. He necessitat l'ajuda inestimable d'una  persona que, com moltes vegades, m'ha donat l'empenta que necessitava per començar. I encara no sé -perquè he tafanejat ben poc entre blocs- com solen ser els missatges: si curts o llargs, si molt formals o escrits a batzegades tal com surten de dins sense pensar-hi gaire... el cas és que tinc la necessitat de parlar i de fer públics certs pensaments que em desorienten arran d'aquesta maternitat avui ja no tan recent!
Per cert, estic escrivint ben encarcarada i tensa... sembla que m'estigui examinant de qui sap què! Suposo que és qüestió de pràctica que em vagi deixant anar, oi? De fet, he decidit el nom del bloc en pocs minuts; m'ha semblat que reflectia un estat que, en el cas d'una mare, mai es supera del tot. Un aprenent de conduir triga més o menys a dominar el seu vehicle, però crec que una mare mai arriba a poder treure's la "L" del damunt. El cas és que el nom del bloc bé que ha fluït ben ràpidament...!
No voldria ara començar a escriure sobre cap tema concret, però, ja que he creat finalment aquesta pàgina i que li he donat una mínima forma, m'ha fet il·lusió posar-hi unes primeres ratlles a mode d'introducció del que anirà sent l'Aprenent de mare. Al cap i a la fi, com que mai deixaré de ser aprenent en aquesta matèria, tinc tot el temps del món per dedicar-m'hi. Aprenent, avui i sempre, i amb molt d'orgull!